Alimentació

Es tracta de rèptils purament herbívors. Els exemplars salvatges viuen en un hàbitat que es caracteritza per llargs períodes de sequera que els obliga a alimentar-se d’herbes seques. En aquests casos, complementen la seva dieta menjant-se artròpodes o cargols; aquests últims se’ls mengen pel calci que porta la closca. En ocasions també mengen excrements o petits trossos de carronya. Algunes de les plantes que formen part de la seva alimentació són: pixallits (Taraxacum officinale), plantatge (Plantago), xicoira (Cichorium intybus), espàrrec silvestre (Asparagus acutifolius), dent de lleó, rúcula,… a més a més de les fulles tendres d’alguns arbres i arbusts (com l’arboç o l’alzina).

Els exemplars criats en captivitat són generalment sobrealimentats. No se’ls ha de donar mai carn, llet, formatge, menjar per gossos o gats, ous, pa, cítrics ni kiwis.

La xicoira, la xicoira amarga i la xicoira vermella són algunes de les verdures aptes per alimentar les tortugues gràcies a la seva riquesa en calci respecte al fòsfor i per les fibres que contenen. Altes dosis de proteïnes o de fòsfor juntament amb una minsa ingestió de calci provoquen deformacions permanents de la cuirassa i danys als òrgans interns.

Un símptoma evident de mala alimentació és una cuirassa amb les escates punxegudes i estriades a les sutures, un fenomen conegut com a piramidalització. En canvi, una cuirassa llisa i de forma ovalada indica una alimentació correcta.

Composició nutricional

La dieta de les tortugues terrestres mediterrànies ha d’estar composta de verdures i hortalisses que continguin com a mínim el doble de calci que de fòsfor. Si no s’arriba a aquesta proporció mínima és necessari complementar la dieta amb suplements de calci (carbonat o lactat càlcic, per exemple).

En exemplars en llibertat, l’anàlisi de la proporció calci/fòsfor se situa prop de 3.5/1 (Ca/P). La fruita només s’ha d’administrar de forma esporàdica, ja que pot provocar diarrees i facilita la reproducció de paràsits intestinals (especialment askáris) a causa de el seu alt contingut en sucres. La composició general de la dieta de les tortugues terrestres mediterrànies en llibertat és d’un 3-6 % de proteïna (no s’ha de superar mai el 7% de proteïna, ja que provocaria deformitats en la closca), un 0,4% de greixos (lípids) i més d’un 15% de fibra.

Les verdures que habitualment s’adquireixen en els supermercats i botigues de verdures contenen gran quantitat d’aigua i són pobres en fibra (en general no arriben al 10%). No obstant això, les plantes silvestres tenen una mitjana de contingut en fibra del 20%, ja que no han estat sotmeses a processos artificials per a potenciar el seu sabor ni coloració.

Una dieta baixa en fibra afebleix la flora intestinal que protegeix als rèptils herbívors d’infeccions i la seva deficiència es reconeix per l’aspecte humit i poc compacte de la femta o, fins i tot, per la presència de diarrees cròniques.

La proporció de glúcids (sucres) varia segons l’estació de l’any i la disponibilitat de fruita (més rica en sucres que les verdures o hortalisses), però en general no sobrepassa mai el 4% de la dieta.

La Dent de Lleó, el Lletsó (Sonchus oleraceus) i el Ravenissa (Diplotaxis erucoides) són les plantes silvestres més consumides per les tortugues terrestres mediterrànies i són les quals presenten una composició més adequada per a la seva alimentació; 100 grams d’aquests aliments contenen 187 mg. de calci enfront de 66 mg. de fòsfor (prop del triple de calci que de fòsfor, encara que la proporció varia depenent de la riquesa del sòl en el qual creixin) i 2,7 gr. de proteïna. A més, la Dent de Lleó conté 14.000 i.o. de vitamina A (és un dels vegetals amb major quantitat de vitamina A) imprescindible per a combatre infeccions. Aquesta vitamina combinada amb la vitamina I, que es troba fonamentalment en totes les fulles de color verd dels vegetals, estimula i regula la secreció de les mucoses (presents sobretot en l’aparell respiratori i l’aparell reproductor), pel que prevé les infeccions respiratòries i afavoreix la reproducció.

Totes fruites, verdures i hortalisses perden part del seu contingut en vitamines i aminoàcids si no es donen fresques. Una vegada trossejades comencen un procés d’oxidació que va reduint les seves vitamines i aminoàcids, per això s’han de donar fresques i resen trossejades. En cas contrari, s’ha de complementar la dieta amb suplements vitamínics.

Les taules també contenen les propietats de determinades verdures i hortalisses cuites, ja que al ser bullides canvia la seva composició pel que fa al seu estat fresc (descendeixen els seus nivells nutricionals). Així es pot calcular la composició nutricional de determinades papilles infantils o purés que en ocasions s’administren als rèptils herbívors (sobretot en casos d’alimentació forçada per anorèxia).